Les finestres obertes
observo quan camino.
El somni se m’escapa
i corre un aire delicat
entremig dels tarongers.
El somni se m’escapa
i perdo el fil dels dies.
Les finestres de pedra
per on s’escola la nit.
Les finestres de pedra
no coneixen els dies.
Quan tornin les grunetes
serà maig o serà abril.
Quan tornin les grunetes
bufarà un altre Garbí.
Mentrestant, escric de nit
versos pensats pels camins.
Escric de nit a la nit
per a que el gall no canti,
però sempre canta de nit.
Conten que canten mussols,
conten que canten tant sols
que mai sabràs pas on són.
I la nit s’escampa arreu,
però el dia empaita la nit.
El dia empaita la nit,
el dia empaita la nit
i de tant en tant un gos
trenca el silenci dels grills.
I m’he plantat, a la fi.
A la fi m’he plantat sol
com una estàtua de gel
al bell mig d’un lligallo.
A la fi m’he plantat sol
en aquesta nit d’hivern
i no espero cap hora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!