Respirar

Aquella tarda, després de dinar, aniria a cal Mateu, el seu germanastre, i amb l’excusa de veure’s a la fi després de l’enterrament i després de la seua tornada definitiva de Nonantola, li demanaria d’endur-se la seua herència del pare: La biblioteca.

Desconfiada, li sabia greu pensar que en Mateu potser s’hauria fet la seua part de la biblioteca. La biblioteca, el refugi del pare al llarg de tota la seua vida d’escriptor i historiador aficionat.

Però no va ser com pensava: D’ençà de la mort del pare, Mateu baixà les persianes de les finestres i tancà les dues cambres de la biblioteca a l’espera que arribés la Claudia, l’hereva d’aquell miler i escaig de llibres.

El pare, sempre tant metòdic, endreçat i pràctic, destinà una cambra als llibres escrits en català i una altra cambra a la resta de llibres escrits en altres llengües, majoritàriament en castellà. En ambdós casos, els llibres no estaven ordenats per matèries, sinó per ordre alfabètic dels autors.

Aquell criteri mai va agradar a la Claudia, qui per tal d’encabir-hi tot aquell fons a ca seua, al carrer de Valladolid, hagué de renunciar al menjador en favor d’una taula a la cuina amb quatre cadires, massa juntes però al cap i a la fi suficients per a resoldre la funció de cuina-menjador.

– Vols dir que t’hi cabran tots al menjador?- li preguntà en Mateu.

– No ho sé, potser no, potser hauré de posar més prestatges a les habitacions.

Aleshores, el silenci va fer esclatar una evidència. L’evidència que els llibres no estarien millor protegits i millor disposats que allà on eren. Només calgué tres segons de silenci per a que els dos comprenguéssin allò.

– No puc endur-me la biblioteca.
La biblioteca té el seu espai vital. És aquí on respira.- va dir la Claudia, visiblement alliberada.

– Son els teus llibres. Pots disposar-ne quan vulguis.- va dir-li en Mateu.

Aquella biblioteca reconcilià els dos germans de petites ferides del passat. Aquella mateixa tarda van sortir a berenar al forn on el pare acostumava a prendre el te. El te negre del pare, el seu moment de reflexió i calma en aquell entorn urbà al qual havia après a conviure d’ençà que, de jove, marxà del seu Benifallet natal.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *