Al poble, de la Castanyada en dèiem la Nit de Matines. La nit que els joves més grans es fotien, tips, un parell de carajillos i els més menuts menjaven castanyes i menjar torrat, així que sortia de les brases. I hi havia el padrí que es tancava a caçar.
I així, una colla, cadascuna per la seua banda, cadascuna aplegada en una barraca, passava la nit, que era una nit freda com n’hi ha poques. Tant freda, que hi havia aquell parell o tres d’amics que rondaven pels carrers del poble amb una manta al coll. I no l’amollaven, com hi ha Déu.
De tot això no en fa tants, d’anys. De fet, qui sap si encara es fa així com ho conto.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!