Quan arribe la primavera compliré els quaranta. Els quaranta anys són un equador, un punt i a part per a segons què. Però els darrers anys, esta darrera dècada que munta dels trenta als quaranta, he descobert que allò que compta no és acumular dies, sinó fer-ho feliçment.
Vosaltres pensareu que això ja s’havia descobert, que algú ho havia escrit i comentat abans. Segurament és cert. És així. Però per molt que se’n parli, allò que compta és la vivència, passar-hi i comptar-ho.
He sentit proclamar també que la vida és un regal. Hi estic totalment d’acord. De fet, el regal és viure. L’únic regal. La resta de regals són compliments.
Són ben bé això: Compliments. I als nostres dies certs compliments ja no casen gaire amb la filosofia general de l’època. Com en totes les èpoques, potser? No ho sé. Sospito que no.
Deia que a la primavera faré els quaranta. Que Déu n’hi do, segons com es miri. Espero ser-hi per contar-ho. I espero tantes coses més que a voltes em descompto i acabo per oblidar tot allò que espero, què desitjo. I aleshores torno a l’essencial: La salut i la felicitat per a tothom del meu entorn conegut i desconegut. Això i res més. Del meu futur, només desitjo este regal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!