Ja us vaig parlar d’allò que m’advertí el metge, el cirurgià: ‘Hauràs d’aprendre a respirar’. A respirar pel nas enlloc de fer-ho per la boca, com ho he fet sempre. I sí.
Doncs ahir, mentre m’alliberava el nas, me’n digué una altra: D’ací uns dies ja no te’n recordaràs. De què?
Doncs mireu, ara pensareu que exagero i no és lo cas: He descobert un món d’olors que desconeixia. He descobert que la meua furgo fa una olor singular, que els camps fan olors canviants, que el menjar té un gust molt més intens i variat. I tot això als 39 anys de vida llampant a la Terra. A la catalana terra, per ser més acurats en l’espai.
Us imagineu anar descobrint olors dels vostre entorn que ni sospitàveu que existien? Doncs això és lo que em passa a mi, però en lo meu cas és molt emocionant perquè recupero olors que de menut sentia i que ara tinc em retornen en forma de flashos. Per exemple? Doncs com l’entrada mateix de casa.
He recuperat allò que vaig perdre de ben menut a causa d’una malformació gradual d’un os que amb el pas dels anys m’obstacultizava per respirar amb normalitat. He recuperat una part essencial de la vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!