Aprendre a respirar

De fet, encara no conec el diagnòstic concret que m’ha dut al quiròfan i a estar vuit dies amb el nas ben taponat. Fins demà, diuen. Diuen que demà me llevaran los punts i hauré d’aprendre a respirar, que tornaré a la feina de pujar i baixar los barrancs del Montsià amb una embranzida insospitada.

M’ho digué el metge, abans d’operar-me: Que ara xalaria, que guanyaria molt. I jo li estic molt agraït i ara amb més alegria, de ben segur perquè manquen menys de vint-i-quatre hores per a respirar ‘de nassos’. Amb el nas, plenament.

D’ençà que em digueren que fóra bo i encertat d’operar-me del nas a fi de respirar amb normalitat, he conegut algunes persones que m’han dit que en lo seu cas van desestimar operar-se per mandra o per mandra a un postoperatori que els havien dit les amistats que era feixuc. En el meu cas he de dir que el postoperatori no ha estat gens dolorós en cap moment. En cap moment he sentit dolor. Ni abans, ni durant l’operació, ni després. Potser demà en sento per primera volta, quan m’hagin de llevar les gasses que m’han impedit respirar pel nas des del dimecres passat. I és que això ha estat lo més empipador: No poder respirar pel nas durant una setmana i un dia. Però val a dir que més empipador era no respirar plenament, tot i que no em suposés un impediment per a viure amb normalitat.

Comptat i debatut, estic sarisfet d’haver-me operat, a Tortosa, de la mà del dr. Pardo, al qual li agraeixo sincerament la seua professionalitat i humanitat.

Estic encuriosit per saber ben bé a què es referia el doctor Pardo quan va dir-me que després d’operar-me jo hauria d’aprendre a respirar. Ganes de respirar, de que passen les hores.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *