Solcades

Quan sortim de cara avall, de cara a Sant Mateu, de cara a Tírig o Cervera, la claror del sol és d’una elegància només comparable amb les seues postes i les seues albades si van marcades totes elles pels imponents rajos crepusculars.

Perquè hi ha una estació de l’any que mai és té en compte perquè no té ni solstici, ni equinocci, però que tanmateix és ben certa com efímera des del punt de vista de les emocions i que és aquella que comença la darrera setmana d’agost i acaba confonent-se amb la tardor. És a dir, los dies en que la canícula insubornable de l’estiu és vençuda per uns vents freds i unes clarors tènues quan lo sol vacil•la. És a dir, entre punta i punta de dia i la nit.

Este període de l’any, marcat per la verema, marcat per la baixada dels pastors de les muntanyes, marcada per la preparació de les terres de cara a les noves sembres, marcada per la minva del sol, és un dels meus favorits de l’any. És un període efímer, uns dies, unes hores, uns paisatges, unes converses, un tornar a fer, un tornar a recordar i un tornar a pensar-hi.

I, tanmateix, diuen que l’estiu no ha acabat. Això és així perquè en la nostra latitud, les estacions estan molt ben representades, definides, per les temperatures. Però qui està un xic atent a tot allò que passa allà a dalt no fa res més que adonar-se que és ara quan travessem la porta cap als confins de la terra, en mínuscula, per tornar a renéixer quan tot just floreixi l’ametler.

Els nostres antics així ho pensaven i creien. Que l’any, el cercle, comença en estos dies. Qui sap en quina nit d’estos dies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!