Si et despertes abans no es faça de dia, abans no comence a clarejar, abans que la guspira de llum despunte a Llevant, el millor exercici que pots fer és restar en el silenci de la calma de la nit que encara mos queda per viure i escoltar el gall, allà a l’horitzó del poble.
El gall sembla que s’hi deixe l’ànima. I potser se la deixa, en cada entonació que llença a l’aire, al seu sostre particular, com si li anés la vida o com si aquesta se li escapés sense poder fer-hi res per impedir-ho.
Per cert, mentrestant, la Lila ha notat que m’he despertat i ha arribat per arraulir-se al meu costat. La Lila és com una manteta tèrmica, de tacte suau a causa del seu pèl llarg i llis.
I el gall va fent, va cantant el seu quicquiriquic universal i propi de la seua espècie. I ara ja sí: Manquen sis minuts per complir-se les sis del matí i la foscor s’ha trencat. Comença a clarejar i el gall intensifica el seu cant. I ara m’adono que en deuen ser dos, de galls, que canten. Gairebé ho puc assegurar. I se senten refilar els ocells del veí, que en té de diferents espècies, engabiats. No ho he dit, però aquests canten a tothora i és una sort, car el concert és total.
Bon dilluns, penya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!