Esperava trobar

Esperava trobar
les vores on saltar
de la vespra a la nit,
lluny de la peresa
que a voltes em sorprèn
pels revolts dels camins
que recorro als matins
a la llum del solet
mentre cau la calor
que ofega les pedres
i els versos que penso
a redós d’esquelles
que sonen i sonen
i és un mai no parar,
però no vull escapar,
que és el meu refugi
la vall i la serra
que no poden xerrar
però que esguarden secrets
de la nostra història
des de milions d’anys.
Espero la calma:
M’aturo i trec l’aigua
i cerco la pedra
on m’assec a escriure,
com ara i com demà,
ben feliç, pasturant,
llegint i subratllant,
definint els mapes
i les contradiccions
que em salven a destemps,
passa el temps, les hores,
les clarors i els moixons.
Ullastre i romaní,
qualsevol marrada
em sembla un bon camí.
Fita, marge, pedra,
fan bona drecera.
I arriba la lluna,
per acompanyar-nos
mentre ja fem via
cap al nostre corral,
saltant pel matollar.
Los gossos van bordant
i jo estic ben cansat,
però feliç i content
d’estar sans i jolius,
de vore’t com somrius,
de vore’t arribar.
Corre l’aire, és glòria,
i la vida acaba
per tornar a començar,
tot seguit, punt i a part.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *