Va començar a adonar-se que aquella relació acabaria algun dia, segons m’ha contat esta tarda, un dissabte del passat octubre, havent dinat. Una simple mirada va motivar aquell pensament incipient. I tot, precisament perquè van deixar que el silenci s’arrepengés en aquella mirada, en aquell instant fugisser que ambdós van copsar sense poder dissimular. Aleshores va saber que passarien els mesos, potser uns anys més, però que tot allò acabaria i que si encara avui no ho havia fet era per una mescla de mandra i, sobretot, la por a trepitjar camins que s’havien jurat no recórrer. Només es tracta, segons diu, de deixar que el temps faça la feina. I patatim i patatam.
I jo, després de tota esta solemne conversa, no sé pas què pensar. Per sort, les cabres i les ovelles i jo mos feiem companyia. Per a variar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!