Solcades

Eduard Solà Agudo

29 de maig de 2017
0 comentaris

He pintat la finestra de blau

He pintat la finestra de blau,
però allò que em cura és l’escriptura
i uns breus precs solemnes i senzills
que no diré, que ara no escriuré,
però que duc al pap i anomeno
quan passejo, torno, vaig i vinc,
em calço, m’alço i torno a caure.

A Déu encomano l’angoixa
i en la nit recorro les places
i desconsolat torno a casa.
‘Té, pren-me això, no puc sortir-me’n’.

La vesprada és un miratge dolç,
el sol s’endurà els núvols i el mar,
la lluna, les estrelles, la nit.
La nit que deixarem enrere,
sense misteri, sense presses.
La nit farà néixer esperances
que el sol posarà en evidència.

‘Pren-me els braços, pren-me les cames,
dóna’m la pau, deixa’m sentir-te’.

Allò que em cura és sentir-te a prop,
allò que em cura és la solitud,
l’hora encantada i la més trista,
que és l’hora de romandre ben lluny,
allà on els deserts es contemplen
allà on els mars no tenen platges,
allà on els camins es separen.

La finitud és una plaça,
un terrat sense grans floreres,
un migdia d’agost sense aigua
o el record d’haver viscut amb tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!