I
Aquella metgessa s’havia convertit en la seua confident. Mai havia estat tant malament. No podia escriure. La seua confident li demanava que escrigués. Ell no podia escriure. I s’aturà. El seu món començà a anar lent i lent. Cada dia més lent. Molt lent. Algunes tardes semblava que s’aturava, que tot era absurd. El temps era absurd: El soroll, el tràfec de la gent…
Aquell dolor fou tant ferotge que l’atenallà per sempre. Van passar els anys i va poder reconstruir, amb ajuda, aquella infàmia. Això li retornà l’alè i l’esperança. L’alegria de ser i de viure. Arribà a ser molt feliç. Si mirava enrere, no s’ho podia creure que fos possible, que aquella plenitud fos possible. Una rèmora, però, persistí fins la seua mort.
II
Jo sé que els metges ho pregunten als seus pacients: ‘Dorm bé? Prou, per sort’. O potser no: Potser hi ha qui s’ha acostumat a somniar coses més o menys inquietants però que en despertar no recorda o no li dóna importància. Però el dia que per fi somnia una cosa potent, diu que ha tingut una revelació. D’acord, més aviat s’ho pensa, calla i espera a veure què, car feia molt de temps que no tenia una estona tant clarivident, tant emotiva, i per això, donada l’experiència d’anys ençà, sabia que alguna de sonada n’hi passaria a fi de bé.
Un amor esbojarrat, un fet inesperat, un missatge que mai s’oblida… Per on girarà la sort? O és que potser caldria provocar-la una mica enlloc d’esperar una sobtada pluja estelar sobre la testa?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!