La lluna creixent,
la lluna al cove,
los marxicolins,
una vesprada
dalt de la barca.
És l’hora del te
al cafè del riu.
Les hores remant
amb parsimònia.
Viuen les lletres,
vocals que criden
silencis totals.
Dolces vigílies,
llargues matines
sobrenaturals.
Viuen les ombres
i vessen els focs
en espais inerts
pendents de dir-se,
d’anomenar-se.
La virtualitat
no m’interessa:
Aquesta vida
és l’autèntica,
en comparació.
L’ametla amarga
roman a l’arbre.
Poder conèixer,
néixer i renéixer.
Els punts de vista,
l’amor i el tedi.
Tornar a caminar,
filar i descosir.
Obrir els ulls, mirar
i desvetllar-se pla.
Cal recompondre
tot el poema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!