Memòria

I

En Joan vivia a Hostafrancs, a prop del mercat. Jo vivia a Sants, entre Can Mantega i la Plaça del Centre. El meu parc sempre va ser el de la Plaça del Centre, però, tot i que allà on vaig passar més tardes jugant a futbol o a la raqueta va ser a l’Espanya Industrial, que para al costat del meu col•legi, el Joan Pelegrí, que quan jo estudiava i encara vivia l’estimat ‘Pele’, qui va ensenyar-me a jugar als escacs, es deia Montserrat-Xavier.

II

En Joan i jo erem els porters de l’equip, abans que jo me’n cansés i guillés a l’equip de bàsquet a fer de base-aler. En Pedro, que era el crack de l’equip, també era base-aler, però com que era un pèl esbojarrat el Mingueta m’hi posava a mi sovint sovint perquè també defensava prou bé els triples i passava de camp sense gaires problemes. La consigna era clara: Quan arribava al camp contrari, calia buscar la passada ràpida a dins de l’àrea. En Pep i en Dani eren els dos pivots de l’equip. L’entrega a ells, preferiblement, calia fer-la amb una paràbola, més que pivotant, i en Pedro tenia llicència per a fer i desfer com vulgués. També per a discutir amb l’àrbitre.

III

Quan plovia, la claveguera del carrer de Santa Caterina, la del cinema Balañà, feia una pudor escandalosa. Quan plovia i el soroll de la pluja em desvetllava de nit, romania en silenci escoltant com l’aigua s’escolava per les tuberies i espetegava amb la uralita que cobria la paret interior del bloc i l’asfalt del carrer. Aleshores, recordava el soroll que feia la pluja a la casa del poble, dels avis, el brogit de l’aigua que dels terrats feia via fins al carrer. I sentia un desig profund i total de marxar de la ciutat, del barri, de l’escola, per viure envoltat d’arbres i camins sense asfaltar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *