Soroll a banda

Potser són coses meues. Segurament. Per això, és raonable que pensi que si escric que el Twitter és sorollós (per no anomenar la ‘tele’) la majoria m’ho retregui. O se’n befi. Això tant se val. Però tothom sap que, per poc que t’hi animes, el Twitter esdevé un bat i bull. Un galimaties en sintonia al desori de les vies de les ciutats. Ah, però aquest, el del Twitter (o la ‘tele’) és un soroll evitable i, per tant, just.

Un matí recordo que vaig ‘descobrir’ el silenci. A la Terra Alta, a soles. Avesat a la fresa de les ciutats, aquell estat em va sorprendre, em vaig sentir estrany. Envoltat de vinyes, sota uns núvols de cotó immensos, vaig descobrir una dimensió com mai l’havia copsada abans. Perquè vaig adonar-me’n, per ventura.

M’hi vaig passar uns anys, treballant a la Terra Alta. Poc a poc em vaig avesar a conviure en el silenci aquell. I vaig ser molt feliç, com ho sóc ara. No era gens difícil de retrobar-m’hi, en aquella calma total, i m’hi vaig endinsar fins a familiaritzar-m’hi.

Fa anys que em vaig convèncer -i va de bo- que viure al marge del soroll és un privilegi, car conviure amb el soroll és la normalitat per a la majoria. I no em refereixo a la fresa de l’anar i venir del tràfec dels conciutadans que van a peu o amb metro, sinó a la catarsi dels motors a tothora, principalment.

Quan vivia a Barcelona passava moltes hores a les biblioteques. Cercava el silenci, la calma. El benestar. La darrera volta que vaig ser-hi, fa unes setmanes, del balcó de casa estant, a tocar de la carretera de Sants, vaig tancar els ulls per imaginar-me com seria viure sense el soroll de les motos, els cotxes i els autobusos. Seria una ciutat més amable, més acollidora, més neta, més habitable. No en tinc cap dubte.

Però tot això deuen ser coses meues. Cabòries d’un tio a qui les ciutats mai li han fet goig, val a dir-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *