L’últim cimal

Avui hem tombat un cimal enorme que s’enlairava i després dequeia formant una volta gairebé perfecta, però que no beneficiava gens el creixement de l’olivera.

Feia anys que me’l vestia per a l’ocasió. Tants anys com porto tractant amb oliveres centenàries, esporgant-les, adreçant-les, guiant el seu creixement per a formar una copa el més esplèndida possible, tenint sempre cura de les ‘mares’ que l’endemà -al març- floriran.

Esporgar els arbres és una tasca agraïda, sobretot quan t’hi familiaritzes i perds la temença a còpia de veure’n els bons resultats, any rere any. És una feina certament plaent observar com els arbres rebroten -en molts casos ‘reneixen’- en cada tallada de serrell, rejovenint la seua vigorositat.

Avui, però, hem serrat un dels cimals més imponents. L’últim. Tot seguit he aplicat una pega especialment indicada per a segellar la ferida i previndre el mal dels insectes.

Avui aquesta olivera se sentirà molt estranyada, però de ben segur que retrobarà una força colossal, potser com quan tenia cent anys i mil anys de vida per endavant. ‘Ma chi lo sa’, això del temps.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *