Esta setmana ha arribat un poquet de Llevant a la costa, el precís per a deixar-nos ancorats en l’aigua enlloc de fer braçades al mar. Encara manca un mes per acabar l’estiu, com aquell qui diu i compta sense pensar-hi, però ara l’agost s’ha acabat i el dia 10 començarem el col•le, el curs, el ballet… I seguirem nedant a la platja solitària, a sentir la fredor dels dies que s’apropen i mos duen una claror que deixa vore els racons de cada cosa sense el neguit de l’encec estiuenc.
S’apropen els dies de començar de bell nou l’any, de despullar l’armari i vestir-lo amb les mudes primes de la tardor i les més llanudes, després, per a aquella setmana concreta de l’hivern, d’esta ja nostrada primavera d’hivern.
A mida que em passen los anys sento un apreci cada volta més especial per la tardor. Quan vivia a la ciutat era diferent, però ara no. Ara la tardor i l’hivern són mesos delicats, d’una bonesa insubornable en comparació a la canícula estiuenca. L’ordre, la rutina, les clarors…
Este estiu ha estat esplèndid, però. Hem fet vida al poble i hem estat a les festes de Sants. I si no arriba a ser per una mica d’angines que mos han aixafat un poc la festa, hauríem estat a les d’Ulldecona. Això va com va i no deixem de xalar a cor què vols.
I este capvespre he estat passejant pel Marjal amb Toni. Gairebé hem arribat a Sòl de Riu, però hem girat cua abans que es fes de nit. I passejant tot conversant se mos ha fet l’hora de prendre un cafè al Castor.
Diria que esta claror, esta mar i estes converses van de veres en sintonia amb el canvi d’estació, que la tardor també serà part del destí benaurat que caldrà recórrer amb el Llevant de cara i tot l’amor en cada jorn. I ara, de moment, sona el preludi de la mà de Françoiz Breut. Una altra volta la seua veu i el seu amor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!