Lo calendari de l’any

Des del Neolític i fins els nostres dies, en bona mesura el treball en l’agricultura ha estat condicionat pel clima propi de cada estació de l’any i els processos -més o menys canviants- en cada tipus de conreu.

A casa nostra, els dies en que es preparava la terra abraçaven els mesos de setembre a febrer. A finals de l’estiu es llaurava la terra per a sembrar-hi tot seguit el blat i el sègol. Alguna part de la terra, però, es deixava per a tornar a llaurar-la de cara al gener, en relació amb els cultius d’hivern i primavera.

Al llarg d’aquests mesos de tardor i hivern, el pagès cercava fems per a adobar l’horta, els fruiters, la vinya i els prats. I eren mesos marcats per la verema i la premsada del raïm i de l’oli, així com la recol·lecció de la mel i els aglans per als porcs. El gener era el mes de l’any en que les feines de preparar i reparar l’utillatge i les cases i les naus prenien el protagonisme. I de cara al febrer -pel febrer, esporga l’oliver, conta la dita- s’esporgaven els arbres, per bé que la temperatura augmenta i el risc de gelades disminueix.

Al febrer començaven les sembres dels cereals i les llegums, l’ordi i la civada, les faves, el mill, els pèsols i el cànem. Al març i a l’abril es continuava la sembra i la plantació de la resta de grans i llegums i es plantaven els arbres fruiters.

Aquest temps coincidia amb el període d’aparellament dels ramats i de confeccionar tota mena de vímets i elements de cistelleria.

De cara al maig, a les portes del període de la collita, que era el més feiner de tot el cercle de l’any, arribava el temps de xollar els moltons i les ovelles, alhora que s’elaboraven els formatges i la mantega.

En temps de collita, de cara al juny, s’endreçava l’era, es dallava l’herba i es començava a segar i a batre, la qual cosa s’allargava fins tot el mes de juliol. I després d’omplir el graner, ja es feien pensaments de preparar les bótes dels cellers de cara a la nova verema.

Aquesta visió del calendari pagès responia a la unitat autosuficient i tant diversa com fos possible del mas, l’estructura bàsica productiva del camp català durant els segles medievals i moderns, marcats per l’eterna necessitat de generar l’estalvi o l’excedent en previsió dels mals anys a causa, sobretot, de la climatologia.

Bibliografia.

DANTÍ i RIU, Jaume. ‘Un any en la vida d’un pagès’, a: PÉREZ SAMPER, M. dels Àngels, coord. (2002): La vida quotidiana a través dels segles. Barcelona: Pòrtic.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *