Les revolucions permanents

L’impacte de la industrialització arreu d’Europa capgirà l’ordre de tots els costums i hàbits. L’adveniment de la fàbrica, el treball assalariat, la concentració demogràfica als cursos alts i mitjans dels rius, primer, i a les ciutats després, significà una ràpida tranformació de les economies dependents o pròpies de l’agricultura, que fons aleshores fou el centre de totes les coses humanes.

La Història ha conegut quatre grans revolucions. Es parla de revolucions, bo i acceptant que la implementació d’uns nous modes de producció alteraren per sempre les sociabilitats pròpies de cada grup humà. I en aquest sentit, la cultura s’explica o es defineix a través de l’adopció de la tecnologia que fa possible el canvi social, el canvi en les sociabilitats i les estratègies de supervivència.

La darrera revolució ha estat l’actual, la científico-tècnica, marcada per allò que Manuel Castells ha anomenat l’Era de la Informació. Sens dubte, es tracta d’una revolució marcada per la globalitat de l’economia i els conflictes, les crisis, les migracions, els acords i les polítiques d’àmbit transcontinental.

La revolució científico-tècnica estigué precedida per la ja anomenada Revolució Industrial, afavorida o condicionada per l’expansió comercial dels segles baix-medievals europeus. El mercantilisme, lligat a la productivitat de la terra, permeté l’adopció de noves formes de generar riquesa a redós d’una nova concepció del valor i la propietat, la qual cosa afectà tots els àmbits de la societat. Les ciutats prengueren el protagonisme de bell nou, després que al segle II d.C. esdevingueren despoblades dels seus promotors locals, els patricis romans, a les portes d’allò que la historiografia tradicional anomena ‘crisi’ o ‘desfeta’ de l’imperi romà d’Occident.

Abans de la Revolució Industrial, hem de remuntar-nos a l’adopció de l’agricultura per a reprendre el fil de les revolucions humanes. Ens refererim al Neolític Antic, que a casa nostra es remunta a la VIè mil·leni a.C. L’avenç de la comprensió d’aquest període ens permet distingir tres nivells d’implementació del poblament més antic al Llevant peninsular: Una primera fase de ‘neolítics purs’, una segona fase ‘epicardial’ i una darrera de ‘post cardial’, identificades les tres en base al registre crono-tipològic de la ceràmica, principalment.

La implementació de l’agricultura en detriment de les economies basades en la caça i la recol·lecció pròpies dels grups sedentaris que poblaven Europa, suposà un canvi en tots els àmbits de les societats, les quals esdevingueren nòmades amb una sorprenent rapidesa. Una rapidesa que s’explica per la necessitat de convergir en benefici de la rentabilitat d’una societat complexa que requeria d’una especialització en el si de les comunitats que fes possible l’establiment permanent de grups humans en un entorn concret. La gestió del gra i dels altres béns de consum, el comerç amb ‘elements de prestigi’ com la variscita o la ‘privatització’ dels espais domèstics i de producció ens remeten a una visió de les relacions humanes radicalment diferents a les dels caçadors del Paleolític.

Però fou al Paleolític on s’esdevingué la primera revolució, que és aquella que té una relació directa amb la nostra evolució com a espècie ‘escollida’ per a esdevenir la gran predadora de la Terra. I aquesta revolució està vinculada amb la ‘descoberta’ o la socialització del foc per part dels grups d’homínids de fa sis milions d’anys, a l’Àfrica.

El foc permeté manipular i ingerir la proteïna càrnica amb més facilitat, però no només això, sinó que permeté foragitar els animals que competien al mateix territori de sabana, veure-hi durant la nit, desforestar, construïr noves eines sobre pedra i fusta… La gran especialitazació tècnica dels neandertals no es pot deslligar de la seua habilitat estructural del maneig del foc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *