Pels lligallos oblidats

Cercàvem, exploràvem,
caminàvem lentament,
un estiu també indulgent,
de migdies encegats
per la claror que ho fon tot
i glorifica la set.

I nosaltres seguíem
pels lligallos oblidats,
reinventant les mesures,
pendents de cada indici,
una fita, un bancal,
una bassa, un corral.

Teníem la certesa
i ens guiàvem pel desig
de reviure un temps perdut
i esborrat pels esbarzers.
La gana ens empaitava,
la voluntat creixia.

El tremp, el seny i l’amor.
Les coses justes del món.
Creure, confiar, estimar.
Emprendre una altra volta.
Dignificar la terra,
el treball, el pas dels anys.

No vencíem a soles
i al capvespre somrèiem,
enaltint la mirada,
convençuts de la gesta.
Aquell era el camí bo,
la marrada precisa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *