Que plogui o no plogui

Després de la tempesta, diuen, arriba la calma. Però el cert és que no plou com abans i les collites se’n ressenten. Almenys a les Terres del Sénia fa un parell d’anys que l’aigua escasseja i el preu per metre cúbic s’incrementa i les restriccions són un maldecap.

També diuen que mai plou a gust de tothom. Però si no plou, segur que el gust ens l’empassem amb la boca petita, sense assaborir la dolçor de la fruita que anys ençà se sentia florir pels prats i fins allà on arribava l’aigua dels secans.

L’aigua és vida. Això ho recull el Gènesi. Sense aigua, a rostollar s’ha dit. Sense aigua no es mulla res, per això els pagesos primigenis cercaven els aiguamolls i els fangars que els garantien un creixement òptim del gra que acabaria molent-se en molins en forma de barqueta.

Aquella gent treballava dur. Les poblacions augmentaven exponencialment, segle rere segle, diversificant-se, aculturitzant-se, segle rere segle, innovant tecnològicament a mida que les societats esdevenien més complexes i especialitzades.

L’aigua eixuga la set. Tots els camps tenen la seua mica de càntir esmicolat entre els arbres. Quan jo era menut, després de cada llaurada m’entretenia cercant els fragments de ceràmica. Els peus es colgaven a la terra solcada recentment fins que plovia. I quan plovia, tot plegat esdevenia un fangar que al cap d’un parell de dies el sol havia assecat. Aleshores, el plaer era caminar de solc en solc, desfent les crestes per a deixar-hi la petjada.

Això era abans del ‘no cultiu’, és clar. Ara s’hi poden menjar sopes, si hi va el glisofat. Es diuen ‘atomitzadors’, els aparells que arruixen els arbres.

Aleshores, hi havia la colla de pastors. De pastors, vull dir, de ramats de cinc-cents i set-cents caps de bestiar. Però el meu amic i mestre Rodo ja no ho veu gens clar. Clar com l’aigua que, si no plou, no deixa créixer l’herba de la serra que ha d’alimentar les bèsties per a que es puguin reproduïr. I tot minva. I minva sobre el minvat.

No plou com abans, xeics. El cas és este. I l’Ebre, què? L’Ebre cal conservar-lo, almenys, com allò que és: Un riu per on floreix la vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *