Corria l’any 2006, potser el 2005, quan vaig emprendre el CAP, el Certificat d’Aptitud Pedagògica, que per cert fa uns mesos em van dir que ja podia passar a cercar-lo, lo certificat en si, que encara m’espera allà al Campus Mundet amb les taxes abonades.
El cas és que sempre vaig prioritzar dedicar-me a excavar, de la qual cosa mai me’n penediré. Però ara és diferent: La paternitat m’ha fet descobrir quelcom que sempre m’ha agradat, que és la socialització del coneixement, la trobada per aprendre, qualsevol motiu per aprendre i transmetre. Al cap i a la fi, per a emocionar-se.
Avui ma filla Aran i jo mos hem tornat a vestir amb la túnica romana. Aquesta volta l’ocasió no puc negar que em feia molta il•lusió, tot i que també em causava un cert respecte, el fet de contar els números i l’origen dels dies de la setmana a dos cursos del seu col•legi. Equipats amb papirs, una tauleta de cera i un stilus, l’experiència ha estat esplèndida per gratificant cosa de no dir.
Los xiquets i les xiquetes tenen una gran capacitat per a aprendre i, motivats per la posada en escena, és un regal per a l’ànima observar com prenen l’interès per a descobrir des d’una altra perspectiva allò que segurament ja han vist a la televisió o potser els hi han explicat els pares. Com el cas d’en Javi, que ja coneixia l’equivalència numèrica de la V llatina.
Poques coses deuen haver més gratificants que transmetre el coneixement i que aquest emocioni. Potser el fet mateix de descobrir-lo i eixamplar-lo. Potser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!