El pop més gros

Mon cosí Vicent sempre fou un aprenent de treure pops, però ell va ser qui me n’ensenyà a buscar-los al roquissar de la Margarida.

Un matí de setembre vam quedar a la mateixa caleta de sempre i malgrat el vent de Mestral, vam decidir llençar-nos a l’aigua. Per sorpresa nostra, el fons no estava enterbolit, però havíem de prendre precaució de no abraonar-nos contra les roques cada vegada que preníem aire i clavavem la vista al fons marí.

En una d’aquelles capbussades, vam veure alhora una taca blanca que just sortia d’una esquerda i quedava a la nostra vista. Vicent llençà primer, però no l’arribà a tocar. I tot seguit vaig anar a picar jo, amb encert. Era una peça grossa.

-Lo tens- digué Vicent amb veu d’ànec.

-Pren!- li vaig respondre tot amollant l’arpó i acostant-lo a la seua mà sense gairebé submergir-nos.

Aquell va ser el pop més gros de la nostra infància. Ma iaia el va netejar i ens el torrà per a dinar aquell mateix dia, juntament amb una muntanya de ‘burrets’ (rogers) que pescàvem al port i que ja no cabíen al congelador de casa.

-Claro, amb esta mar… Demà torneu a vore si els colls n’han portat més a la platja- mos deia ma iaia, confiada de la nostra versió dels fets segons la qual el Mestral arrossegava els pobres pops fins a la platja, com si fossin meduses.

I és que el meu arpó sempre visqué en la clandestinitat d’un rebost de l’entrada de casa ma iaia, la clau del qual tothom donava per desapareguda.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *