De la llibertat i l’alliberament

Allò que ocorregué tot seguit fou l’escarni, la mort i la ressurrecció. Fa mesos vaig escriure ací mateix que Jesús morí ‘per haver parlat’. Evidentment, per no haver callat, sinó per haver proclamat que cal estimar fins i tot els enemics, a la fi.

Estimar els enemics és una manera radical d’entendre l’amor, la qual jo comparteixo amb matisos. N’hi ha prou d’allunyar-se dels enemics, de posar-hi terra entremig, de cercar la mediació neutral i competent quan la violència i el xantatge es tornen endèmics o corren el risc de tornar-s’hi. El món està massa embolicat com per a córrer riscos innecessaris.

Però Jesús demanà el perdó al Pare per tots aquells que aleshores s’acarnissaven un cop lliurat per les autoritats del Sanedrí, el prefecte Ponç i Herodes Antipas. I és aleshores, en el dolor, que hom copsa l’esperit més humà del fill de Déu. No quan dubta a la Creu, sinó fins i tot quan prega, angoixat, abans de ser arrestat. ‘El meu regne no és d’aquest món’, se sent dir el prefecte romà, essent conscient que Pere l’haurà negat i visquent en la solitud del qui per haver parlat es dirigia a la mort carregant la Creu, símbol, ara ja sí, de la llibertat i l’alliberament i no d’una falsa condemna.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *