El cafè amarg

Desconec si beure cafè té alguna virtut nutricional, però és que jo bec cafè principalment per plaer, al matí i després de dinar.

Bec cafè, timó i romaní, gairebé cada dia. De bon matí, a quarts de set, la cafetera ja puja. I encara me’n beuré un altre havent dinat.

El romaní i el timó els vaig alternant per dies. Tinc la sort que ma mare té un farigolar entre ametlers que sempre ha volgut respectar, on també hi creix el romaní per a que les abelles acabin de fer les seues festes. Res de llaurades, la brega fóra segura, de totes totes.

Però si hagués de triar entre el cafè i les herbes, no m’ho pensaria. Qualsevol cafè, sense sucre, com més negre i amarg, més bo.

Ma iaia Ramona sempre va ser una gran bebedora de cafè. De ben menut, la molta del gra del cafè era cosa meua: Enfilat a dalt d’una cadireta de pauma, feia anar el molinet antic. I vinga a comptar les voltes fins que sentia ‘va bé’, quan tot d’una la meua estimada iaia ja tenia preparat el filtre de paper de la cafetera, ben a punt per a fer bullir l’aigua. Aleshores, baixava de la cadireta i m’hi asseia per a observar la cafetera fins que fumejava alhora que l’olor s’escampava per tota la cuina i arribava al menjador d’aquella antiga casa de Sants, amb un cu-cut al passadís ombrívol.

Aleshores, jo era massa menut per beure cafè, però de tant en tant m’espavilava per a prendre’n un xarrup. I me’l bebia sense fer ni mica d’escarafalls.

Era un cafè ben negre. A la taula del menjador sempre hi havia una gerra d’aigua i un joc de cafè. Potser aquella gerra hi era precisament per a aigualir aquell cafè ferotge d’havent dinat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *