Per a entendre’ns

L’atzar em va sorprendre esmorzant el meu entrepà mentre avançava la sessió d’investidura del President Torra. A la ràdio, era el torn d’en Xavier Domènech citant Alfonso Comín. No vaig acabar la intervenció perquè calia que acabés d’arruixar el mateix dia. Tenia pressa, però vaig copsar el sentit de les seues paraules, remetent-se a unes piulades del nou President.

Els Comuns han insistit sempre en el cavall de Troia de Ciudadanos: El relat de la identitat catalana. El relat, perquè este el comparteixen canviant comes i obrint cometes quan convingui. És un relat heretat del PSC després dels anys d’en Maragall, que podríem anomenar ‘Oda al catalanisme social’.

Domènech juga a casa: És historiador i, com a tal, no li seria complicat desenvolupar un relat llarg com un dia per anar a raure a la conclusió ‘sagrada’ (la bona), la pretesament ‘democràtica’ en el sentit de voluntariosa, la ‘inclusiva’ en el sentit d’heterodoxa, la ‘real’ en el sentit de tolerant (si les lleis l’acompanyen). Però, sobretot, aquella que es dirigia a retractar el President de ‘xenòfob’: La conclusió que el concepte d’identitat és perillós. I era ací on jo vull anar a petar: Al concepte d’identitat en la Història, que és la ciència que comparteixo amb en Domènech.

La identitat és una qüestió íntima, personal. Quan jo vaig decidir fer teràpia, el meu terapeuta em va preguntar quina motivació m’empenyia a deixar-me una pasta ‘gansa’ en aquesta empresa. ‘Per conèixer-te’, va resoldre’m el metge. ‘Vualà’: Això mateix.

Al marge de la identitat íntima, personal i en certa mesura transferible, hi ha la massa, en el sentit més orteguià de la paraulota. La massa -la societat, en el cas que existeixi, per insistir en Ortega- construeix la seua pròpia identitat. I en este sentit, cal observar el ‘què’ en relació al ‘com’ s’esdevé aquesta construcció. Si la Història té alguna virtut és precisament aquesta: La comprensió ‘totalitzant’ de les societats. I val a dir que jo no dubto que Domènech no sigui conscient i partícep d’aquesta sublimitat, però és que el senyor Domènech ara puja a una tribuna per a oradors per a fer política i se salta els preàmbuls com aquests.

La identitat es construeix perquè canvia. I des del meu punt de vista només es pot tractar seriament si es pensa en termes evolutius. No existeix -no conec- una paraula més revolucionària (en clau historiogràfica) que la d”evolució’. Pensar en clau evolutiva implica pensar en clau de processos posant al centre de l’observació l’impacte de la tecnologia sobre els grups humans. Allò que els marxistes clàssics anomenem els mitjans derivats de l’observació estructural de la matèria (i les fonts, totes, són matèria).

És a dir, al President se li poden demanar totes les explicacions que calgui, amb la solemnitat i els protocols vigents. Només faltaria. Però des del meu punt de vista el que caldria primer és innovar -en el sentit de fer trascendir- les tendències historiogràfiques més adequades als nostres temps.

Perquè a jo, per exemple i per entendre’ns, que sempre he rondat per l’independentisme ‘sociològic’ i des de fa uns anyets a la CUP, mai m’ha acabat de fer el pes això dels ‘300 anys d’ocupació’ a les parets, amb l’estelada. I sempre he sospitat que el mateix Fuster m’acceptaria de bon grat la crítica. Perquè el nacionalisme no és una ideologia en si, sinó un instrument del poder per a relacionar-se amb la massa (Ortega, una altra volta). I el que compta és que nosaltres la massa existim en la diferència i en feliç convivència.

Per això en Ramon Barnils no es considerava independentista, sinó separatista. Per això en Joan Fuster ‘se’n fotia’ del nacionalista fins al ‘tristatur’.

Perquè n’hi ha prou, de tanta bandera i tanta ‘conya’, com deia el Pla. De tant de supremacisme i satèlits fent d’espills. Per posar-nos en context, si em permet el col·lega Domènech, des de la sincera cordialitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *