I
Les notícies de la ràdio, aquest matí, anunciaven pluges de cara a la vespra. Pluges generals a tot el Principat.
Darrerament les meues tardes acaben amb lectures i potser amb imprevistes visites abans de tancar el ramat, però la d’avui voldria que acabés xopada i ben perfumada de l’olor de la terra.
ll
Recupero el fil d’aquesta nota que he deixat a mitges a quarts de cinc de la vespra.
Acabo de sopar i, per bé que fa setmanes que no fumo, he pujat al terrat per prendre la son i ja està. I a escriure això.
Avui pensava escriure sobre allò que ja he comentat sovint sobre les fonts, sobre la literalitat de les fonts per damunt de la voluntat interpretativa o la trascendència del seu autor o autora.
Ara diuen que la ciència ha mort. Bé, això no deu ser ben bé així, però és clar que si certs col•legis i ministeris fan la viu-viu amb les pseudociències (per anomenar-les d’una manera escandalosa), al final -aviat- confondrem metge amb terapeuta, per bé que els del Reiki també es fan anomenar terapeutes i visca la Pepa.
Passen coses. Cada dia passen coses, però per sort la majoria són molt semblants les unes amb les altres. Semblants, previsibles, fins i tot repetides. Val més així, si ho penses.
Avui recordava els anys que vaig passar festejant -per dir-ho d’alguna manera- amb la Michela. Ella, que és paleontòloga i està avesada a les mesures de fauna extingida que de tant en tant excava a les Filipines, un dia em va comentar que la vida era com un ‘spaghetto’. Volia dir que en el marc evolutiu, el fris d’una vida humana a soles no representa res.
Això m’ho comentà el dia que va venir a visitar-me a un jaciment neolític que aleshores jo dirigia, poc després de llicenciar-me. Va donar la casualitat que aquell dia estàvem excavant un enterrament del neolític mitjà en una sitja, una parella d’adults en decúbit supí i un infant que els travessava tot cobrint-los en diagonal.
Jo no estic avesat a pensar en termes evolutius, però sí en seqüències evolutives que han marcat la nostra cultura com a espècie.
Per això, quan la Michela em va fer aquell comentari, jo li vaig respondre tot dinant que la qüestió no és la interpretació que hom en faci del valor d’una vida (o de la vida en sí), sinó de la trascendència conjuntural en termes culturals. Allò que en diem consciència i que només és pot explicar (raonar) en termes històrics.
‘Saps quina és la distància entre la família, l’estat i la propietat?’, vaig preguntar-li tot dinant, aquell mateix dia, a la meua estimada Michela. I ella em mirà amb aquella mirada verda que m’hagués begut en un encec: ‘Maaaa no’. ‘Beh, lo stesso vale per i nostri parenti neolitici e noi’, devia respondre-li aproximadament. I ella va esclatar a riure: ‘Che cosa! Sei matto, Edu, vero eh…’
Jo n’estava molt, de la Michi. I en veure com reia, amb aquell somriure que feia espatarrar els àngels i tots els sants, ja en tenia prou. Res valia tant com aquells dies abans no tornés al seu laboratori de Mòdena.
La vida. ‘Spaghetto’. I les ganes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!