De totes les façanes vistes

De totes les façanes vistes,
la de ca meua m’abelleix més
que cap altra dels pobles de mar.
Això ho fan les persianes blanques
que recorren la balconada.
Ma iaia dissenyà la casa
bo i discutint amb l’arquitecte,
que aleshores era el manobre.

Si el vent bufa fort no bateguen
i així s’escolten les músiques
dels aires que passen pels carrers.
Les persianes de casa meua
són de fusta pintada de blanc.
Un fuster que estiuejava ací,
en veure que s’alçava un nou pis,
s’oferí a fer-les al seu taller,
en una vila del Maresme.
Idò, quina bona pensada.
Cal comptar sempre amb una virtut,
que són les penombres de la llum,
que són, com se sol dir, tènues,
per bé que les parets són blanques.
Totes les parets són ben blanques.
Excepte les escales, ocres
-l’ocre del marbre conglomerat-,
la casa sencera és de color neu:
Façanes, baranes, persianes.
També el terrat és de color blanc.
Ma iaia tot ho volia blanc,
blanc i net, sense gossos, ni gats,
car abans el poble era dels gats,
vull dir que n’hi havia arreu, de gats,
i hom els donava les vísceres
del peix que acabaven d’escatar.
Encara es ‘remendava’ al carrer
i se sentia la salabror.
Perdura l’olor dels tarongers,
durant tota la primavera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *