Surfejar

En la seua ‘Història natural y moral de las Indias’ (Sevilla, 1590), el jesuïta José de Acosta es referia amb aquestes paraules en observar els habitants de Norte Chico (Perú), descendents dels inques, a bord dels seus ‘caballitos’ de totora (Scirpus californicus) tot navegavant d’estima les platges del Pacífic: ‘[eren] cosa de gran divertiment, perquè eren molts i cadascun d’ells amb la seua naveta dempeus o assegut sense repòs tallant les onades del mar, que és ardit allà on pesquen, semblaven els tritons o neptuns, que dibuixen a l’aigua’.

Gairebé dos segles més tard, el 1767, la tripulació del Capità Cook observà a les platges de Hawaii allò que els seus habitant anomenaven l”he enalu’, que és l’equivalent a allò que des del segle XX coneixem com el surf. El capità James King, successor de Cook, va escriure aquestes lletres per a referir-se als natius de les badies de Kahaluu i Holualoa: ‘Un dels seus entreteniments més freqüents el realitzen a l’aigua, quan el mar creix, i les onades espeteguen a la costa. Els homes, entre 20 i 30, s’endinsen a la mar bo i esquivant les onades; s’estiren damunt la taula ovalada aproximadament de la seua mateixa alçada i amplada, mantenen llurs cames unides i empren els braços per guiar la taula. Esperen un temps fins que arriben les onades més grans i, aleshores, tots a la vegada, remen amb els braços per a romandre al cim de l’onada, i aquesta els impulsa a una velocitat impresionant’.

Amb l’arribada dels missioners escocesos i alemanys el 1821 es van prohibir aquestes tradiciones polinesies, incloent l”he enalu’, fins el punt que al segle XX la seua pràctica gairebé havia desaparegut, si no hagués estat per un petit grup de hawaians que seguiren fabricant taules petites.

Font: Viquipèdia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *