Els heterodoxos

Fa uns mesos em va venir de gust escriure sobre una revolució, l’anomenada Revolució Francesa, tal i com la va intitular el colós historiador Albert Soboul en el seu dia. Aleshores, segurament ja devia escriure que el concepte ‘revolució’, aplicat a la Història contemporània i a l’actual, no em sembla del tot oportú des d’una perspetiva evolutiva, que és en la que m’agrada i em trobo còmode alhora de pensar els processos de la Història. Es tracta d’observar la universalitat dels fenòmens presents per pensar les particularitats de l’entorn més conegut i proper en relació als avenços de la ciència i de la tècnica.

Aquell dia vaig voler posar de manifest allò que la historiografia marxista anomena a les conferències i les tertúlies ‘les tensions’ o ‘les contradiccions’ (derivades dels sistemes i relacions de producció) donada la conjuntura actual al nostre país, per fer això mateix que jo pretenc ara -més o menys barroerament-, que és posar en valor la síntesi de les ilustracions francesa i alemanya en relació al vocabulari de les notícies dels nostres dies.

I ho vull fer sobre la idea genèrica i certa que a Catalunya, bressol de la industrialització ibèrica, mai hem protagonitzat pròpiament cap revolució ilustrada i això ha generat, en relació amb Espanya, un fet diferencial en el marc del ja pròpiament nacional l’acceptació dels quals, per bé o per mal -per mal, evidentment-, ha estat motiu de tragèdies bèl•liques, a banda d’un variat repertori de jocs d’ous dins i fora de les nostres fronteres.

Potser, de fet, pretenc defensar la idea que la darrera revolució ilustrada -i sempre pacífica- que conegui Europa sigui la nostra. Si més no, diria que la República i l’Article 155 de la Constitució espanyola sembla que ara ja preocupen a l’Europa vella i nova, ja sigui perquè hi tenim exiliats, ja sigui per una qüestió encara més de fons com la relació històrica entre el dret comú i els drets individuals i la seua traducció en la realitat europea, més enllà fins i tot de la Declaració Universal dels Drets Humans. O és que fóra més encertat parlar de les realitats europees?

En aquest sentit, m’agradaria dir que a nivell de formulació del raonament la Humanitat segueix insistint en les mateixes qüestions que els anomenats renaixentistes, el quals dotaren a l’Occident d’una nova època marcada per l’Humanisme.

Vull dir que, en els dies en que sembla que superem l’estadi de ‘l’època’ per endinsar-nos en el de ‘l’era’ en la mesura que la tècnica pren el protagonisme en tant que n’esdevenim dependents -i únicament consumidors-, encara ens trobem reformulant plantejaments condicionats per la confusió, l’alienació i el dogma. I la censura, sembla ser.

Els debats actuals i urgents entre allò que és ciència i allò que és una pseudociència en són una mostra, per exemple. I caldria preguntar-nos si és que interessen o no al gruix de la població, la qual n’és la principal afectada i partícep. Per què no? A qui no?

En aquest sentit, si ara desposseïm la revolució francesa de la creació de l’Enciclopèdia (ou Dicctionnaire raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers) i la seua voluntat manifesta de pal•liar els efectes de la superstició, la servitud i la ignorància de la població, mos quedaria, pel meu gust, una altra cosa del tot diferent i malaurada: La fredor de la despòtica guillotina.

Perquè l’Enciclopèdia fou molt més que literatura científica, per bé que la necessitat i la voluntat es van conjurar com es conjura ara la Humanitat per fer possible això que en diem Viquipèdia sense adonar-nos potser de la trascendència que té de cara a la democratització real i la prevenció de calamitats com les viscudes al segle XX.

Aquesta èpica enciclopedista volia obrir camí en la renovació i el progrés social, tal i com expressava explícitament el seu encapçalament escrit per D’Alembert (1717-1783), un dels editors, juntament amb Diderot (1713-1784), sobre la teoria de la ciència i la història del progrés humà des del Renaixement.

Segons Diderot, la filosofia experimental era el vertader camp de progrés per una ciència democràtica, on tothom podia ser-ne partícep a través de l’observació i la pràctica amb matèries concretes, quotidianes, mundanes, casolanes.

Influenciat pel pensament liberal anglès de John Locke, a nivell filosòfic destacà Voltaire (1694-1778), qui basà el seu pensament en la defensa de la tolerància, el deïsme i la crítica al dogmatisme, per la qual cosa fou exiliat i empresonat.

A nivell polític, la Ilustració francesa es recolzà sobre El contracte social, de Rousseau (1712-1778), basant-se en el concepte de la voluntat, que és un concepte que ha arribat als nostres dies amb la mateixa potència si el pensem en clau de llibertat.

Rousseau distingia la ‘voluntat general’ (el bé comú que emana de la pacte col•lectiu), de la ‘voluntat de tothom’ (la suma de les voluntats particulars, oposades la majoria de les voltes amb el bé comú). El contracte entre ambdues es traduïa en l’adveniment d’una pràctica política basada en la democràcia, juntament amb una religió civil encarregada de dotar d’un valor sagrat les lleis de l’estat i el contracte en si. És clar que es referia a una democràcia mancada d’un complet sufragi universal, entre altres aspectes que han anat evolucionant a fi de bé.

La Ilustració francesa marcà l’inici de la contemporaneïtat al món occidental, però la seua experiència no va ser l’única en el sentit de canvi i regeneració en les estructures organitzatives de l’estat. La seguiren el cas d’Anglaterra, sobre les bases de la seua tradició empírica, seguida d’Alemanya, que a patir del 1770 va començar una embranzida científica de la qual encara avui se’n fa ressò qualitativament la historiografia.

Al darrer quart del segle XVIII, Alemanya estava formada per un conglomerat d’estats independents marcats per l’espectre aglutinant del luteranisme i la cultura universitaria, basada en els principis de la llibertat per pensar, investigar i publicar. Però a diferència del cas francès, a Alemanya els autors estaven convençuts de no tenir la força suficient per a intervenir en els assumptes públics. En aquest sentit, valgui l’exemple de Frederic II el Gran, rei de Prússia, qui fundà a Berlín l’Acadèmia de les Ciències, la qual esdevingué en bona mesura l’epicentre de la investigació científica i humanística del món anglosaxó.

Christian Wolff (1679-1754) i Ephaim Lessing (1729-1781) van ser els dos grans protagonistes de la Ilustració alemanya. Ambdós compartien una visió del món, de la filosofia, basada en la ciència de totes les coses possibles i la recerca de les seues causes. La cosmologia de la física d’Isaac Newton i les ciències naturals experimentals van ser la base sobre la qual es desenvolupà la pràctica científica en aquell temps.

La Ilustració anglosaxona es fonamentà sobre els principis del liberalisme social i econòmic, bo i acceptant la pluralitat d’opinions sobre qüestions metafísiques i religioses i mantenint sempre una actitud escèptica i racional en tots els àmbits.

La idea de causalitat de David Hume (1711-1776), qui fou amic de Rousseau i autor del Tractat sobre la naturalesa humana, ens exemplifica com ningú altre la síntesi del que suposà aquell temps: La connexió entre dues realitats no emana de l’experiència, sinó que és el resultat d’una creença després d’advertir reiteradament la conjunció de dos aconteixements. I en aquest sentit, considerà que la identitat no és res més que un conjunt de records, de sensacions, que la memòria o la imaginació tendeix a reunir o associar.

Comptat i debatut, fins ací he pretès esbossar a grans gambades l’ideari comú de les ilustracions per a extreure’n unes conclusions en base a conceptes que em semblen claus. I potser el primer que se m’acut és el de la vindicació de la raó heterodoxa enfront de la dogmàtica o no susceptible de ser reinterpretada.

Aquesta vindicació té una relació amb el combat contra el supremacisme de les idees, però també de la justícia i la seua pràctica efectiva en relació als drets col•lectius i individuals.

És clar que se’m pot jutjar la simplicitat de l’exposició, però és que la meua intenció no és fer un elogi o prendre partit de la bonesa o les virtuts de les ilustracions, sinó únicament posar de manifest que sí que existeix al llarg dels segles contemporanis una necessitat constant de revisió, regeneració i canvi posada de manifest per les voluntats d’eixamplar els fonaments dels drets democràtics i que aquests no esdevinguen paper mullat. I que aquesta necessitat genera una voluntat de superació, no exempta, evidentment, de tensions i riscos.

I que aquesta voluntat té un caràcter també preventiu enfront la seducció per part de les ideologies totalitàries -una perspectiva real i ben present a l’estat espanyol i també a Europa-. I és que si bé és evident que l’ordre, el temps i la mesura actuals no són les mateixes que els segles de les ilustracions, no és menys cert que les lògiques econòmiques i socials continuen girant a l’entorn d’uns poders recolzats en les lògiques canviants, però no diferents, del model capitalista.

Quan Edward Snowden, pocs dies abans del Referèndum de l’1 d’octubre es va fer ressò de la relació entre el cas català i l’observança dels Drets Humans, vaig esciure un post per a tenir presents les seues paraules en els propers mesos, que a mi ja em semblen anys.

I diràs que hi som, avui, tot i que no sabem cap on tombarà tot plegat, tot d’una, potser. Personalment, sóc un escèptic que tendeix al pessimisme. Em salva, però, sentir-me un entusiasta de la voluntat d’evolucionar. Cap a on? Cap a l’esperança en l’adveniment de nacions interdependents, capaces de dur a la pràctica formes no dependents en relació amb el medi i el treball. I capaces, per tant, de resoldre els conflictes sense prejudicis, des de la fraternitat del diàleg i la discussió i amb una visió universalitzant del present.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *