El temps i el guany

Només l’atzar, l’experiència i la voluntat de millorar pot provocar un canvi en qualsevol aspecte de la vida. Per això, previ al pragmatisme de qualsevol raonament o judici sobre el present, cal que no obviem els motius que han desencadenat en una conjuntura desfavorable.

Només així es coneix en quines condicions cal treballar el plantejament dels nous reptes.

Sempre ha existit una solució possible centrada en el guany o la satisfacció a curt termini. Des del meu punt de vista, aquesta solució no és l’adequada en cap cas perquè és dependent d’una perspectiva ideal i no dóna marge a que l’atzar ‘rectifique’, la qual cosa es tradueix en contractes o acords que acaben desembocant en situacions encara més estressants o indesitjades.

El primer pas de cara a assumir un repte no és l’observació dels propòsits a assolir, sinó el recompte exhaustiu dels recursos actuals per assolir-lo. Sempre hi ha un pas previ en la projecció de qualsevol voluntat, que és la mesura real, absoluta, del present.

El segon pas és el recompte del temps: Malgrat sigue aproximada o relativa, una visió acurada del calendari. Pensar sobre el temps ens permet tenir unes idees més realistes i honestes amb allò que ens passa.

Diuen que una retirada a temps és una victòria. Hi ha moltes dites sobre el temps i tot i que moltes són ‘velles’, tenen el mateix valor en l’actualitat i potser hem perdut el costum de pensar en el temps, en el nostre món tecnificat, tant especialitzat i cronometrat. Però si enlloc de ‘retirada’ pensem en termes de ‘canvi’, encertarem, perquè els objectius se’n poden veure reforçats.

I el tercer pas, ara ja sí, és l’exploració d’un full de ruta encaminat a plantejar el projecte del nou repte. Però en això no vull entrar, ara.

Hom potser diria que es tracta d’un preàmbul radicalment meticulós, perfeccionista. O hom potser diria que això és una collonada i n’hi ha prou.

En qualsevol cas, justificaré esta exposició sobre la base que sóc del parer que qualsevol projecte no es pot referir ni limitar a la dicotomia del vèncer o perdre, ni en el paradigma de ‘les petites conquestes’. Precisament perquè la nostra perspectiva del temps i els esdeveniments és molt diferent que les dels segles del mercantilisme.

La traducció real, en Història, és que els processos en si mateixos són part del guany i del canvi. De fet, el més important és el procés i els seus valors, en tant que legitimen i tenen un poder transformador i heterodox. Això és bíblic, vaja.

El punt i a part que separa un capítol d’un altre només és possible en una novel•la. Estic disposat a reconèixer que tot forma part d’un procés, on sí que es possible quantificar els seus costos, materials i no, car la felicitat compta i és essencial.

Del que es tracta no és de dotar de valor o prestigi un repte, sinó de convertir el repte en el valor en si. I això només és possible des d’una perspectiva evolutiva i conscient.

Quan hom pot respondre la -seua- veritat quan se li demana. O prendre’s la llibertat de proclamar-la.

Tot això, és clar, segons la meua opinió.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *