‘Los tebeos’

Per bé que guardo en la memòria forces records de cada curs de la meua EGB -professors i professores, companys i companyes, assignatures, vivències, convivències, futbols, bàsquets, piscines, excursions, llibres, matèries, festes d’aniversaris…-, acostumo a posar en context algun fet de la meua vida d’estudiant en referència amb altres records per tal de contextualitzar-me en el temps.

Per exemple: Llegeixo a la Viquipèdia que tal dia com avui del 1917 va aparèixer per primera vegada el TBO i que amb interrupcions ho va fer fins el 1988. I jo, aquell 1988, feia Tercer i tenia una professora que es deia Pili que a voltes t’amonestava si comptaves amb els dits per sota la taula quan es feia la roda de les multiplicacions i altres voltes, no. I a banda de matemàtiques, la Pili mos ensenyava Castellà.

Amb la Pili passava una altra cosa curiosa: Quan et tractava de senyor o ‘don’ i tot seguit et cridava pel nom, es donava el cas de no saber si t’havies de dirigir fora de classe o ‘a la palestra’. ‘Don E-duard!’ Jo era dels d’anar a suar estoicament uns minuts ‘a la palestra’, no sense dubtar. ‘Miri, miri el senyor Adell… Se-nyor A-dell!’

A classe teníem un aquari blau i vell que en Raúl va acabar tombant una tarda just ‘després del menjador’. I un cop desapareguda aquella peixera sense aigua, van acabar les solemnes reunions per debatre sobre el fenòmen de la desaparició dels cofres i altres ornaments que el farcien tristament. La trencadissa devia ser a finals de curs, perquè les reunions van sovintejar. Fins i tot en presència del senyor director, que aleshores era en Julio, el marit de la Carme. En Julio acabaria sent el nostre professor de Castellà, a Cinquè. Un xic murri però de posat seriot, el més entusista d”El pequeño Nicolás’, segur.

Aquell Tercer vam anar de convivències a una casa pairal reconvertida en casa de colònies, no sé a quin poble. Jo duia unes Converse grogues i un xandall morat cosit i apedaçat, a banda del xandall del col•legi. Això ho sé perquè en guardo fotografies de grup.

Alguns van tornar abans d’hora a causa de la varicel•la. Jo havia passat per este mateix tràngol l’any anterior, quan la Judit, que era de l’altre grup, i jo vam haver de tornar amb cotxe fins a Sants amb grans i febre al cos. La Judit dormí durant tot lo viatge de tornada i jo, ves, finalment també.

Aquell Tercer vaig començar a aplicar-me. Els meus dos primers anys m’havia jugat de forma molt ajustada la permanència al setembre i ja en començava a estar fart del repàs de l’estiu i de fer els deures mentre els corregíem a classe. A més, m’havia adonat que anar a l’escola seria més aviat un calvari i que pagava la pena passar aquella pàgina el més aviat possible. I, a més, què faria sense els meus amics de classe? Sense en Joel, el ‘Panta’, en Guillem… Només mos voríem als ‘entrenos’? Mai tant.

Per això, durant els ‘entrenos’ de futbol m’esborronava la idea de no estar estudiant per l’examen de l’endemà. I és que el dia abans de ‘l’entreno’ l’examen quedava lluny i pensava que seria bufar i fer ampolles, en el fons. I en el fons, les carabaces anaven caient i grosses.

I què ràpids passaven els ‘entrenos’. Quan el Mingueta feia sonar el pito d’aquella manera estrident i seguida per tornar al vestidor, la imatge imaginada del zero solitari, absolut i en vermell Bic al costat superior dret del full de control em corcava la consciència o l’enteniment.

A Tercer tenia una llibreta d’espirals amb tot de retalls de ‘La Família Ulises’ i el Cavall Fort. Les dues revistes me les comprava ma iaia: ‘Los tebeos’.

M’agradaven tant, els ‘Tebeos’, que me’ls rellegia una volta i una altra. I en feia dibuixos propis i els remanegava. Desava tots els ‘Tebeos’ al primer calaix del meu escriptori, juntament amb el Cavall Fort ‘d’en Jep i Fidel’ i l”Ot el Bruixot’. El Cavall Fort va ser la meua revista de sempre, però no la única. I val a dir que fou La Caixa -‘parlem?’- qui m’hi enganxà abans de l’EGB.

A Tercer tenia 8 i 9 anys. Aleshores, ja sabíem que havien de fer-se unes Olimpíades i que el poliesportiu ‘de l’Espanya Industrial’ seria una cosa espectacular, mai vista al barri, amb una piscina de metres llarguíssims, més que la de l’escola.

A mode de Maragall, tot ho celebràvem fent un dos amb els dits. Pau. Gol. Fotre. I a alguns monitors -no els professors- encara els pegava i des de feia anys per portar un serrell com mai lluí l’Elvis Presley. Gegant, tota una despesa de temps i gomina. I botes de cuir amb una cadenenta i acabades en punta. Cada dia.

Després de Tercer arribaria el Quart de la professora Antònia. Diria que va passar sense pena ni glòria, aquell curs. Fou l’any que començaren les ‘assemblees de classe’, enlloc de les reunions solmenes del curs anterior. També fou l’any del dipòsit del flúor, que Déu n’hi do.

I a partir de Quart, los estius van esdevenir més antològics.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *