Segurament, hom podria escriure una bona novel•la a redós de la premisa que la vida que compartim actualment és una recerca contra la temptació o el refugi del nihilisme.
Hi ha una possible lectura sobre el nihilisme basada en la desesperança. Però és una lectura que necessita d’una certa èpica, d’un cert romanticisme.
Perdre, vèncer, les retòriques del qui lluita. O de la lluita. Com si aquell que, perdent, no guanyés una part del present del qui se sent vencedor. O com si aquell qui sabent-se el vencedor, no tingués la recança de perdre el guany del seu adversari.
Els Antònia Font, per exemple, van recórrer al Clint Eastwood i van fer una cançó ensucrada i força esplèndida pel meu gust.
Els silencis no amaguen res que la voluntat d’examinar no pugui aclarir. Aleshores, hom esclata amb un ‘peti qui peti!’ i un altre hom esclata cloent els llavis i deixant pansir una part vital de la seua ànima en benefici d’un futur que mai serà com s’imagina.
Perquè també hi ha una vida per recórrer a la manera de deixar-la córrer de qualsevol manera. I no deixa de ser una manera de viure força convencional, val a dir-ho, i sospito que sempre, sempre, ha estat així.
I també hi ha una vida per recórrer a la manera de recolzar-se en els altres. I al món som multitud, malgrat la multitud no existeixi. Una crítica a ‘Animals ferits’ d’en Ventura Pons es referia a passar la vida ‘llepant les ferides dels altres’. Amb matisos subtils, ve a ser el mateix.
Personalment, potser em salva o no em salva el fet de ser un optimista, al final. Vèncer o perdre, en el fons, no paguen la pena si no hi van implícites unes viturts que ara m’estalviaré de dir.
Vèncer i perdre, al marge de les emocions, és un miratge si ho comparem amb el fet de viure també al marge de la bonesa. Però això, val a dir-ho, és una percepció personal fruit, és clar, de la meua experiència. Modèstia a part, com sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!