Sabeu què em fascina dels clàssics? La seua sorprenent actualitat. En este sentit, no fallen mai.
La visió del món d’Aristòtil, per exemple, la ‘categorització’ dels fenòmens i la capacitat de discriminar allò cert d’allò que no pot ser-ho en base a la lògica del raonament. I el que és l’ensenyament primordial que se’n desprèn: Defugir el parany dels extrems en qualsevol àmbit.
Val a dir que des de fa uns anys sóc aprenent d’això: De la recerca per a un autoconeixement. Potser hauria de callar-m’ho i ser més pacient o modest, però vaja: Què? De moment, he après a assumir certes coses que en el seu dia em van mortificar de valent. I això no és poca cosa, us ho asseguro.
Per això estan els meus clàssics: Per dir-me que he començat pel final, badoc, i això és de maldestres. Per aprendre a ser humil i no un pedant que posa l’esperança en els altres, calla i no es mulla.
Però jo mai seré un clàssic. Tampoc m’ho proposo. No en tinc la fusta i val a dir que la mala llet (la tristesa) encara em cueja, a voltes.
Però si no fos per esta mala llet, segurament no m’hauria endrapat tants clàssics els darrers anys. Quan me’ls comprava a la Canuda, principalment, pensava que me’ls deixaria per una altra vida o per a quan fos un jubilat, però no.
Ves: No seré mai millor persona, ni més savi, però tampoc menys feliç.
La mort de Stephen Hawking m’enxampa rellegint els ‘Fets dels Apòstols’. No m’ho faig venir bé, de veres. Hi ha qui comença el dia amb l’horòscop, amb la tele, amb Vilaweb… Jo el començo amb l’Evangeli del dia i este bloc. No dec ser l’únic.
I el Nou Testament sempre va amb mi. És el meu clàssic preferit. També el que em resulta més senzill. Amb els anys acabes per saber-te l’estructura de cada Evangeli. I quan reps al correu ‘l’Evangeli del dia’, reconeixes en quina part del text s’ubica. No sempre, és clar.
L’Evangeli de Joan. Tothom -molta gent- coneix com comença l’Evangeli de Joan. Es tant famós per bell que se’n podria fer l’òpera del segle.
‘Al principi existia la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no ha vingut sense ella. En ella hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.’
Que ‘la foscor no ha pogut ofegar-la’. Hom podria interpretar una voluntat expressa, per allò que ‘no ha pogut ofegar-la’. Com una necessitat primigènia. Com el final d’una odissea que mai ens serà revelada.
Però no té per què, necessàriament, si hom interpreta un Principi -Déu i Paraula- que crea (genera, provoca, fa, realitza…) l’Univers mateix de forma espontània. Talment com defensa Hawking que fou el Big Bang. El concepte d’espontaneïtat és clau.
No sóc expert en res, ni ho pretenc. Només volia ara fer notar que els Clàssics no ho són per Antics, sinó per portadors d’una saviesa universal i ancestral que ens permeten sobreviure amb més bon humor.
Ells hi són, com en Hawking, i natros no els podem obviar. Hem d’escoltar-los i aprendre’n. I fer-los parlar, sobretot, allà on es puga. Sense témer de fer el passerell com ara jo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!