Solcades

De menut ma iaia m’explicava vivències de quan era xica i vivia encara a Les Cases. Històries dels pescadors, del col•legi, dels jocs, de les inquietuds dels grans observades i païdes per uns ulls de xiqueta que tenia un besavi i un avi amb terres i mules i una mare pobra i elegant que baixà d’Ulldecona per casar-se amb un pescador de llaüt.

Estos besavis meus moriren joves. Molt joves. Jo he tingut la sort que ma iaia Ramona morís de vellesa, als 93 anys. En una de les darreres converses que vaig tenir amb ella m’explicà que son iaio feia vi per a vendre els dies del Ram.

Quan el most havia reposat, les cases penjaven del balcó o de la finestra un ram d’olivera en senyal que en aquella casa es venia vi. Segurament, el millor vi de la contrada.

El vi que ha desaparegut, el vi dels jornalers i els llauradors. Com el foc a terra.

Hi ha nits que, per poc que em concentri, sento aquelles històries contades com si fos ahir. A voltes, quan em llevo -sóc de fer bones matines- espero que la claror arribe i deixe vore la casa on va néixer ma iaia Ramoneta ‘la Faldudeta’, davant mateix del mar, davant mateix d’on estibava mon iaio el seu llaüt de vela i les seues sèssies cosides i remendades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!