Esguinç intercostal

A les quatre pensava que no eixiria mai de casa. De fet, encara ara porte les bambes mig descordades.

La nit abans m’havien diagnosticat justament això mateix, però aleshores no m’havia alçat sense poder respirar a penes del dolor a la zona del cor.

De l’ambulància estant, un infermer m’advertia que ell va passar per això mateix, que sabia molt bé de quina mena de dolor es tractava. I jo no respirava del tot per no sentir la punxada segura al cor.

Ara escric des de l’autobús de línia que em du d’Amposta a Les Cases, el meu poble. Tenia l’esperança que avui plogués, fins i tot que l’alba fos blanca de neu. Si no hi penso, diria que tot ha estat com un còlic aturat a temps. De fet, dels dos medicaments que m’han subministrat per via intravenosa, un d’ells és el mateix que em donen pels còlics, un cada dos anys, si és no és. ‘Mano de santo’, tu. Gràcies a ell i, sobretot, gràcies a la metgessa que ahir i avui m’ha atès i diagnosticat amb una gran humanitat i professionalitat. Com sempre, val a dir-ho.

Bon dia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *