Un cirerer

Les millors cireres,
les endolcides pel sol,
es cullen al juliol.
El juliol és lo mes calurós,
no cal dir-ho, i mandrós.

Estic d’acord que cal aigua
per a fer madurar la cirera:
Així que floreix l’arbre
-la flor de cinc pètals-,
cal regar ben alegrement,
que les raïls es xopen força,
però que l’aigua mai faça tolls.

Al maig, seguida de la flor brota la fulla.
Este és l’encant del cirerer,
juntament amb la seua alçada.

Jo, de menut, menjava cireres
enfilat a la paret d’un mas rònec.
Quina mida tindria aquell arbre?
Més de deu metres, segurament.
No s’esporgava mai
i es banyava de les pluges anuals.
I pels volts de Sant Joan
ja lluïa un roig encès,
com diu en Raimon.

Un dia van acabar d’assolar el mas
i van tombar el cirerer.
Allà mateix van fer-hi dues casetes,
una pels amos i l’altra pel gos.
A la caseta del gos hi posaren ‘Nuka’.
D’això fa més de vint anys.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *