Hi ha paraules
que esperen
surant en la pell
dels rostres.
Romanen xisclant
com xisclen los dofins
dels oceans, al migdia,
a plena llum del sol.
Són paraules inèdites,
mai sospitades,
car no existeixen
per natros.
Desapercebudes, potser,
ignorades, potser,
com tot allò que hom,
després d’un gran ensurt,
obvia, no veu, no té,
corprès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!