Solcades

Fa pocs dies que ma filla i jo sortírem d’una botiga de joguines de Vinaròs. Ja era fosc, a pocs metres de la casa de Carles Santos, i ma filla em preguntava per què no hi havia les llums enceses del Nadal, encara.

Temps enrere, l’amic Antonio, del Centre de Documentació de la Guerra Civil a Vinaròs, m’ensenyava la decoració d’un antic espectacle seu, al pis superior del dit centre. Me’n parlava amb tendresa, amb un marcat respecte, tot i que cap dels dos coneixíem estretament en Carles Santos.

Sovint l’havia vist per Vinaròs o Les Cases, passejant, i aleshores, sense dir-li res, rememorava algunes músiques seues que conec pel YouTube.

Fa pocs dies, quan ma filla i jo sortíem d’aquella botiga de Vinaròs, vaig percebre la notícia que em gelà el cor i m’entristí sobtadament. La mort de Carles Santos. Una colla de vinarossencs i vinarossenques s’havien reunit en silenci a l’entrada de la vetla per acompanyar-lo fins l’església. Un sentit aplaudiment em retornà el record del dia que li vaig fer esta fotografia, aquella cèlebre Diada del 2013.

Mos queda la seua música, el seu geni, la seua bonhomia. Per sempre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!