No diré els noms, però sospito que si llegeixen este apunt -i em consta que és gairebé segur que així serà- es reconeixeran sense dubtar-ho.
Som les persones força ben conegudes que des de fa anys mos diem coses per Nadal, amb el pretext de felicitar-mos perquè és bo.
Podríem felicitar-nos també per l’aniversari, però el cert és que no sabem quan complim los anys. Sospito que cap de natros tenim Facebook, però sí que fem anar lo Twitter. Tots som pares, excepte una mare, que és la més aguda d’esta colla que no és colla, ni grup, ni en té la voluntat, ni la necessitat.
Però un dia mos vam conèixer i mos vam dir certes coses en motiu d’un curs breu i estrany sobre emprenedoria, aproximadament. No només mos vam dir les desesperances, val a dir-ho, sinó sobretot les esperances. Sense romanços, per gitar-se a dormir, per plegar les veles i celebrar-ho. Vam xalar de veres.
Un dia vam dinar a un xinès, un bufet lliure (en sóc un entusiasta, sobretot del d’Amposta) i els vaig dir que a cap de natros ‘mos agradaven los romanços’. I vam riure tant per això que des de fa tres Nadals mos felicitem amb un romanç. Amb una poesia d’heptasíl•labs amb rima assonant en los versos parells.
A la nostra manera, per no deixar de somriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!