Un gran somriure

A l’examen de Filosofia de la Selectivitat (1998), a l’edifici Nexus de la capital catalana, vaig comparar l’ètica de Plató (Sòcrates) amb la de Nietzche. Quan li vaig contar a la Rosa, la meua professora de Filosofia, tot just sortir de l’examen amb presses perquè no volia perdre un tren, vam esclatar amb un gran somriure. Vam riure a pleret, sabent ambdós que acabava de matar a Nietzche, que això mai m’ho perdonaria cap professor de Filosofia, que el suspès estava cantat.

Li vaig assegurar que no suspendria, però, perquè la crítica estava ben justificada. I, certament, en aquell examen vaig treure un 10 clavat. El d’Història s’hi apropà, també, però en aquest cas no me la vaig jugar. Modèstia a part.

La crítica de Nietzche a Sòcrates és possible (el pensador del martell no diu cap bajanada), però també és possible la crítica inversa: La de la ‘raó’ a la de la ‘lliure voluntat’. Considerar que el ‘Superhome’ no és una construcció cultural (al marge de qualsevol moral, pretesament) no és possible. Si més no, és possible però amb matisos espatarrants. Ara no, tot i que en el paradigma de la robòtica que ja arriba, vorem. Una possible imatge d’estes que agraden als ‘coolturetes‘ seria la de Nietzche visionant Blade Runner (idea per a qui la vulgue).

Per això un dia vaig escriure ací que el meu heroi és Sòcrates: Perquè gràcies a Nietzche vaig saber que sóc un lleó. I moriré lleó, però potser recordant els anys de bèstia de càrrega. O anhelant-los. Ai.

Nietzche, quina bèstia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *