La biologia i la poesia

Una volta vaig trobar-me treient brossa de les parets d’un refugi antiaeri de la Barceloneta. Es veu que feien lo mercat municipal nou i hi va sortir este refugi, la qual cosa va suscitar molta curiositat als i les veïnes d’este entranyable barri. Any 2003, aproximadament.

Aviat vaig descobrir un bar que feien menjar de casa. Olla, bàsicament. ‘Potaje’. I podies repetir tant com vulguessis. Una olla solemne, de primera. Quan va arribar el bon temps, però, vaig deixar l’olla per tornar als entrepans de casa. Solemnes, també, però d’una altra categoria.

Un dia vaig jeure a dinar a les runes mateixes del mercat en obres, on els arqueòlegs hi teníem ‘la caseta de l’obra’. Aleshores, va ser quan vaig viure l’episodi més anguniós de ma vida.

Suposo que si m’hagués adonat de la presència a la vora d’aquells ocells hauria reaccionat d’una altra manera, però el cas és que va ser tot un gran esglai per un crostonet de pa amb tomàquet i xoriç.

Què fas amb el crostonet? Potser si sondegem una mostra de 200 mortals, qui sap si la meitat més un prefereix deixar-lo al plat, tips d’anar fent anar la mandíbula amunt i avall. Doncs bé, jo el vaig llençar a una de les tantes muntanyetes de runa. Només hi havia runa, allà. Aleshores, una sobtada ombra es va fer al meu voltant i una munió d’ocells, alguns amb el bec ensangonat, es van començar a fer la pell davant meu per aquell bocí de pa. Mai fins aleshores havia sentit tanta angúnia a causa del soroll de les ales i de la immediatesa del fet, també, perquè és clar que aquella concentració d’aus estaven, d’alguna manera, a l’aguait de la meua presència i la meua menja.

Ah, per cert. Ara recordo que els dies que vaig passar fent sondejos a l’antiga Tabacalera de Tarragona, forces anys més tard, vaig tornar a experimentar aquella sensació, però d’una manera diferent. Allà hi havia una colònia enorme de coloms. Diria que tots los coloms de Tarragona vivien a l’antiga Tabacalera. I jo, a soles, amb aquella companyia a cada carrer i cantonada d’aquella antiga fàbrica: Angunieta, però al cap d’uns dies vaig acostumar-me. També a només trepitjar els cagalls.

La biologia s’imposa a la voluntat i potser no casa amb la poesia. La ciència, en general, sovint té estes coses. Com seria la nostra visió del món si, en efecte, la comprensió de la realitat fos diferent a la que estem avesats? Seria possible? Total? I positiu?

Tot això em va venir al cap quan vaig acabar de llegir este esplèndid article d’en Marc Belzunces. I encara no sé ben bé per quantes relacions particulars amb natros i el nostre futur Sàpiens… Tira avall.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *