Un poble del Sénia

Entre els Ports de Beseit i la serra de Godall hi trobem paratges molt bells i poblets dependents d’Ulldecona com La Miliana o els Valentins.

La meua besàvia materna era originària d’este darrer poblet de ramaders i pagesos de secà, principalment, que es va formar al llarg del segle XIX amb el creixent poblament de masos: El mas de Berga, lo de les Senioles, lo de la Campa, lo de la Rata i el de la Venta.

Als Valentins, de menut, em passava tardes i tardes senceres, fins que es feia de nit, despellofant ametles al costadet de la tia Josepa, sa tia de ma iaia. La tia Josepa, la mare de Joseret lo Sastre, sempre anava vestida de dol. I de tant en tant alçava la vista, em mirava i cantava una mica.

Cantava una jota, segurament. Sempre els dos a soles, potser esperava que jo també cantés amb ella. I em somreia i els ulls, petits, li brillaven. I jo li somreia, també, però mai cantava.

Un dia el gos del mas em va mossegar al braç. Encara conservo el record marcat a la pell. Mai mos vam caure bé. Segurament, si hagués estat més dòcil s’hauria guanyat lo meu afecte, però mai va cedir. I jo tampoc, fins que se m’abraonà a causa d’un llangardaix que s’enfilava per la paret i que jo vaig prendre abans que ell. Des d’aleshores, aquella malànima i jo no vam tractar-nos més.

L’església del poble es va construir a finals del segle XIX, però d’ençà que la van repintar pareix que siga nova.

Nova com los restaurants que hi ha, tot i que alguns ja funcionen des dels anys vuitanta del segle passat.

La terra és una altra història. Ací la terra és aspra i pedregosa a causa de les barrancades. No vingueu a plantar cols i herbes, ací. Aquí veniu a moldre i a plantar fruiters com el presseguer, l’ametler, l’olivera o la mansanera. De veres, jo mateix he suat la duresa d’este racó de món regat a base de pous. D’horta, a molt estirar, faríeu primentonets i pestetes, perquè a banda dels còdols hi ha el clima advers, aquells quatre graus sota zero d’aquells vint minuts o dos quarts de la matina del desembre o gener que t’ho crema tot. Que ho deixa tot més arrupit que ves a saber què.

No, però sí. Esta me la va contar en Javier, de la Venta, que és un aficionat als pèndols de la radioestèsia: ‘Hi ha el raconet que toca al Pou Juà i que té pedra, però abans del metre de profunditat la cosa ja canvia i es torna molt més argilosa i llimosa’.  Jo, que sóc un escèptic en tot, no m’ho creia. I ben fet que feia interpretant els mapes, jo. Visca només la Ciència, carat!

En fi, que ací s’hi pot venir a viure i fer un hortet amb quatre gallines i oli per a casa, però a posar-hi hivernacles, en principi, no.

No, però sí. Perquè qui sap si d’ací quatre dies esta terra serà considerada de categoria superior. Perquè no hi cabrem i aviat s’imposarà la lògica ancestral de l’oferta i la demanda. I ves a saber: Què sé jo?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *