Asseguda al banc de pedra de la Plaça de Sant Pere, una xica llegia. Al seu costat hi havia una senyora gran.
Això era ahir, a quarts de deu. Jo tornava a la furgoneta amb la bossa del pa i un refresc.
En aquell mateix pedrís ma iaia i jo hi havíem passat algunes estones. Jo era aficionat a jugar amb camions, clicks i màquines excavadores. I ella s’entretenia xerrant amb alguna de les seues amigues del poble. Sempre hi havia gent, en aquell pedrís de missa, però diria que a ma iaia no li calia cap conversa per a trobar-se a gust, allà, en aquell gran bloc de pedra marcat per la gradina.
Antes, les iaies també sortien de casa amb la bata. La bata i unes sabates negres, que escalfaven i servien per a l’hivern i l’estiu.
Tot plegat ho compraven al firat del dilluns. Tota la roba, per a tots los de casa. I les joguines, com les meues.
Una tèbia claror sobre uns ametlers m’ha retornat una sensació de pau a redós d’este record sobtat. Un record de ma iaia.
Els passat i el present conjuguen amb el futur. Esta deu ser la meua idea radical de Déu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!