Contra el supremacisme, el dret

Volia escriure un apunt sobre este concepte que certament recull el diccionari i que des de fa uns dies ha pres una volada més accentuada encara. Volia escriure sobre el mot ‘deshumanitzar’, però una cerca ràpida al Google m’ha permès trobar un article de Carles Romeu en un bloc que desconeixia i m’agrada. Em sembla un bon apunt.

Ara no em convenç el mot ‘deshumanitzar’. Jo trobo més encertat el de ‘denigrar’. No ho sé, però això forma part d’un debat que jo no puc plantejar, però sí expressar en qualitat de ciutadà català.

No som poques les veus que des de fa anys alertem del risc d’assumir en silenci o passivitat un llenguatge inadequat en relació a una forma de ‘banalització del mal’ i, amb ella, una perversa relativitat de la raó i el dret.

Perquè això té unes conseqüències ètiques en la mesura que generen un malestar evident -fins i tot quantificable, diria- que cada persona percep a la seua manera, potser, també o segurament en relació en la seua ideologia o visió del món.

Potser es parla poc de l’ètica, però les xarxes socials van plenes d’exemples explícits que atenyen a este àmbit del coneixement. I, tanmateix, la qüestió és complexa, ara, perquè encara no som un estat. Agendes, si més no, perquè la qüestió diria que pren uns caires molt seriosos per imprevisibles precisament perquè les presències de l’extrema dreta s’han fet visibles amb una normalitat alarmants.

Sóc del parer que la ‘banalitat del mal‘, en el seu just context en cada cas, tal i com expressa Hannah Arendt en el seu llibre, és un punt de partida vàlid o possible alhora de la discussió perquè permet definir marcs concrets a redós de la problemàtica històrica –universal, per tant- en el nostre món actual. Perquè la problemàtica és ben explícita, europea i global.

El dret al futur i a la pau.

Em refereixo a una censurable i aliena visió del món que hem viscut atenallats i amb impotència (no sense una innocent incredulitat, potser, en el passat més recent), però que ara es fa necessària d’observar, historiar i, sobretot, denunciar de cara a previndre la ignomínia de manera real, efectiva, a la llum de la nostra naixent República. Si més no, a la llum d’un gir irreversible en la manera d’exercir la nostra sobirania que farà néixer la nostra República.

El dret al futur passa per poder acollir-se als Drets Humans Universals. Segurament, cal rescatar-los primer per legitimar-los amb garanties. En este sentit, em remeto al post que precedeix a este al meu bloc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *