A mida que per primera volta llegia El Procés, de Kafka, rememorava alguns contes d’en Calders.
Amb els anys, El Procés va esdevenir una lectura recurrent per mi, a voltes inacabada. Com els contes caldersins, que per sort m’han acompanyat des de ben menut.
Em vaig adonar aviat que la correspondència entre el ‘realisme màgic’ del nostre contista i les circunstàncies de Josef K. no era pas desencertada perquè la incredulitat i l’absurditat van de la mà en ambdós casos.
(Les circunstàncies personals de Kafka i Calders posen en context llurs corresponents literatures, és clar. En el cas de Kafka i el seu Josef K., segons vaig llegir en crítiques a posteriori, s’accepta amb normalitat).
Kafka trasllada la incredulitat davant la injustícia, davant de la pèrdua de la llibertat sense motius, a un terreny angoixant, desesperant, mentres que en el cas d’en Calders, que jo recordi ara, només s’hi aproxima en un cas, en un conte titulat ‘El desert’, i així i tot sense abandonar el seu esplèndid sorneguerisme.
L’argument d’este conte -que encapçala les ‘Cròniques de la veritat oculta’- és molt senzill, però la genialitat caldersina aconsegueix crear unes imatges insòlites, bellíssimes, poètiques (alliberadores!), en la ment del lector.
Un home creu que du l’ànima al seu puny clos. I en el seu anar fent, angoixat, el procura mantenir ben aferrat perquè està convençut que si l’obre serà el seu final.
Però no passa res. Potser a causa del destí o, senzillament, de la naturalesa lògica de la raó, però finalment tot allò acaba i no passa res del que ell creia.
I ara no recordo literalment com ho fa anar en Calders, però ve a dir que aquell puny s’obre a causa de la distracció humana i l’ànima s’escola cap al cel i aquell home s’ho mira. I no passa res, a banda que s’ha alliberat, és clar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!