L’habitació de l’espera

Quan vaig deixar d’ocupar la meua habitació de Sants després de romandre-hi tota la infantesa i una part de la joventut, hi van romandre les ‘meues coses’ que al cap d’un temps vam anar canviant de lloc. Per exemple, los prestatge dels llibres, recolzat sobre l’escriptori i limitant amb el sostre a mode de columna. O el llit i la taula de l’ordinador Pentium o l’aparell de música que em despertava amb la cançó ‘Més que la meva sang’, dels Lax’n Busto del Vendrell, entre tantes altres.

Hi va romandre intacte, però, just damunt de la porta, un pòster editat per l’Ajuntament d’en Maragall: ‘La Declaració Universal dels Drets Humans’. Una auca, de fet. ‘Art.1: Tot individu té dret a viure segur i en pau’, etc.

De Sants vaig traslladar-me a Bellvitge, després a Tarragona i finalment a Les Cases d’Alcanar, on hi tinc les arrels.

A Bellvitge (any 2005) vaig obrir el meu primer bloc, a MésVilaWeb, que primer vaig anomenar ‘Solcades’ i després ‘Primavera d’hivern’. Al cap d’un temps d’inactivitat, vaig donar-lo de baixa. Coses de la feina. I al cap d’un altre temps vaig tornar a obrir-lo. Aleshores ja havia estat pare de l’Aran i vivia a la Part Alta de Tarragona, al costat mateix de la seua Catedral.

No sabria dir per què exactament, però fa temps que em ronda pel cap escriure ben bé sobre això per a referir-me de passada a la meua habitació de Sants. Segurament perquè va ser en aquelles quatre parets on hi vaig romandre ‘una vida’ llegint, escoltant música o la ràdio, escrivint, enyorant i anhelant guillar on sóc ara mateix. Tot allò que tothom deu fer en general a les grans ciutats.

El cas és que a voltes diria que tot allò que sé ho vaig aprendre i païr entre aquelles quatre parets, a voltes a soles, a voltes amb penya de la colla de la classe, del futbol o del barri. Potser perquè va ser allà on vaig copsar que la lectura i l’escriptura formarien part de la meua vida més íntima. Com estimar o prendre partit, també en benefici de la utopia imprescindible que planteja aquella ‘Declaració Universal dels Drets Humans’ que encara viu a la meua habitació de Sants.

L’habitació. Virginia Woolf va saber desenvolupar una metàfora molt encertada sobre això.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *