Los pescadors

Ahir, havent sopat, també vaig sortir a passejar amb la Lia pel passeig. Poca gent, en estes hores. Només la remor del mar, només aquells quatre gats que, com jo, mos agrada gaudir de la calma de la nit que comença i anar a dormir plans després d’una jornada que es lleva a punta de sol.

Al moll vaig vore que un home em saludava. Vaig pensar que potser necessitava res, per allò que no el tenia vist d’enlloc. Però no: Era un pescador de canya que m’explicà que des de fa més de vint anys que ve a pescar ací i que mai, mai, li havia passat de fer el dia sense haver muntat cap moixarra o llobarro.

Jo li vaig dir que els darrers anys hi vaig molt poc, a pescar, i sempre amb volantí i musclo i que no em moc d’un mateix roquissar des dels cinc anys, però que de ben menut se’m coneixia per fer ‘tots los ‘burrets” (rogers, en diuen) del port. Modèstia a banda, però no dic cap bestiesa.

Aleshores, aquell bon pescador es va interessar pels ‘burrets’. ‘Ya no se ven, chico!’, em digué. I li vaig donar tota la raó. Lo peix de roca ha anat desapareixent de la contrada. No és que no n’hi hagi, és que no n’hi ha com n’hi havia fa vint anys enrere. O trenta. Ni de bon tros. Tothom ho sap i cadascu té la seua teoria fonamentada en hipòtesis que sempre acaben assenyalant les mateixes causes. I jo no sé ben bé què pensar, però l’evidència és que allò de tirar l’ham i xalar quan comencen a picar s’ha convertit en ‘tirar l’ham i avorrir-te de tant esperar’. És així, també amb los sords i els cargols punxents.

Però sigue com sigue, el més important potser sigue que esta espècie de gent entranyable que viuen amb tanta passió l’afició de pescar amb canya no desaparegue mai. N’hi ha que dediquen tot l’esbarjo d’una vida a este plaer que ara volen fer passar per un esport però que d’esport té el mateix que jo de jugador de rugbi.

Mon iaio Antonio era un d’ells. Es coneixia tots los racons, diuen, de Castelló fins al Fangar. I la caleta de la vora de Vinaròs on mon besavi va perdre tota la sèssia a causa d’una mestralada que gairebé acabà amb el seu llaüt de vela. Potser per això ma mare encara no se’n sap a venir quan observa com ha canviat la fesomia de tot este litorial.

Los pescadors i les pescadores de canya. Un reconeixement, si us plau.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *