La voluntat

Primera cita d’Hannah Arendt: ‘Abans que els líders de masses s’apoderin del poder per fer encaixar la realitat a llurs mentides, la seua propaganda es caracteritza pel seu extremat menyspreu dels fets com a tals’.

La generalment anomenada crosta. La crosta aliena. La balena d’Orwell.

La gran majoria d’entrades al meu bloc, inclosa la darrera, han estat escrites ja fa temps i programades per ser publicades a posteri de la seua redacció. Però aquesta no és el cas perquè ara em ve de gust desfogar-me escrivint, que per mi és una necessitat, tot i que jo tinc una manera particular de desfogar-me, també, que és llegint. Com la majoria, no cal dir-ho.

(Escric a còpia de rampells, massa sovint).

Potser per això des de fa uns anys llegeixo com mai abans ho havia fet. I és una sort i un privilegi poder fer-ho, car tenia lectures esperant que anys enrere pensava que m’arribarien a la vellesa, en el cas que esdevingue.

I no. He llegit i llegeixo, en suport paper i en format digital, això rai. Diria que davant la impossibilitat de poder escriure sobre certes coses, cerco la manera d’expressar-les d’una altra manera: Els haikús del meu canal de YouTube, per exemple, en són un testimoni.

Segona cita d’Hannah Arendt: ‘En la mesura en que realment puga arribar-se a ‘superar’ el passat, aquesta superació consistiria en narrar allò que va succeïr’.

Perquè la realitat existeix i la prova més inequívoca d’això és l’evidència empírica que sense nosaltres la realitat seguiria existint amb la mateixa qualitat.

La pràctica de la bonesa, que sempre s’imposa a la mentida per molt impossible que puga ser en un principi. Al mal se’l pot banalitzar, però tothom sap que al mal no se’l banalitza.

Una cita d’Albert Einstein a mode de prèvia del final: ‘Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: La voluntat’.

Recordo allò que una volta em digué en Pere Pagès -Víctor Alba- al seu pis de Sitges: ‘Avui, vosaltres ho teniu més fotut que nosaltres’. Això ja ho va dir el dia que va venir a parlar-nos al Saló de Graus de la Facultat, assegut al costat d’en Diego Camacho -Abel Paz-.

Tots estos anys he pensat sovint que tenia massa raó, però avui i des de fa uns dies sospito que ja no m’ho penso.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *