‘Les pluges d’agost duen la tardor’

Diu la dita que ‘la tardor porta tristor’. Però què en sabem de la tardor?

Que comença per sant Mateu, el 21 de setembre, i que plou sovint -‘pluja de tardor, pluja de saó’- i les temperatures descendeixen a mida que els dies s’escurcen i les nits s’eixamplen.

Però per Sant Miquel i tots los arcàngels, venerats el 29 de setembre, pareix que la tempertaura remunta un poquiu, cosa d’un parell de dies. ‘A la tardor, ni fred ni calor’.

Los arbres i les plantes caducifòlies perden la clorofil·la i els boscos esdevenen un estol de colors apagats, per ací groguencs i per ací vermellosos, i a poc a poc es van desfullant.

El codony, l’oliva o l’ametller han madurat. I sembrem totes les verdures que caldrà collir a l’hivern. I els alls secs, per la lluna d’octubre. ‘L’hort de la tardor manté el bon senyor’.

I surt lo caçador amb la seua rabera de gossos farts de proteïna. I també caça la serp, així que minva la calor.

La doctrina del ‘pare de la medicina‘ consideraba que la tardor es corresponia amb la bilis negra, senyal d’avorriment, de malenconia, de nostàlgia. De tot allò amarat de romaticisme. I no és bonic això?

Són les lleis o les coses naturals. Al cap i a la fi, són les que sempre hi són.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *